En general, els mètodes de prevenció de la corrosió es poden dividir en dues categories principals:
1. Selecció correcta de materials resistents a la corrosió i altres mesures preventives.
2. Escollir operacions de procés i estructures d'equips raonables.
El compliment estricte de les normes de procés en la producció química pot eliminar fenòmens de corrosió innecessaris. Tanmateix, fins i tot si s'utilitzen materials resistents a la corrosió d'alta qualitat, els procediments operatius inadequats encara poden provocar corrosió greu.
1. Inhibidors de corrosió inorgànics
Normalment, afegir una petita quantitat d'inhibidors de corrosió a un entorn corrosiu pot alentir significativament la corrosió dels metalls. Aquests inhibidors es classifiquen generalment en tres tipus: inhibidors inorgànics, orgànics i en fase de vapor, cadascun amb mecanismes diferents.
• Inhibidors anòdics (alenteixen el procés anòdic):
Aquests inclouen oxidants (cromats, nitrits, ions de ferro, etc.) que promouen la passivació anòdica o agents de filmació anòdica (àlcalis, fosfats, silicats, benzoats, etc.) que formen pel·lícules protectores a la superfície de l'ànode. Reaccionen principalment a la regió anòdica, millorant la polarització anòdica. Generalment, els inhibidors anòdics formen una pel·lícula protectora a la superfície de l'ànode, que és altament eficaç però comporta algun risc: una dosi insuficient pot resultar en una cobertura incompleta de la pel·lícula, deixant petites zones de metall nu exposades amb una alta densitat de corrent anòdic, cosa que fa que sigui més probable la corrosió per picadura.
• Inhibidors catòdics (actuen sobre la reacció catòdica):
Alguns exemples són els ions de calci, zinc, magnesi, coure i manganès, que reaccionen amb els ions hidròxid produïts al càtode per formar hidròxids insolubles. Aquests formen pel·lícules gruixudes a la superfície del càtode, bloquejant la difusió d'oxigen i augmentant la polarització de la concentració.
• Inhibidors mixtos (suprimeixen tant les reaccions anòdiques com les catòdiques):
Això requereix la determinació experimental de la dosi òptima.
2. Inhibidors orgànics de la corrosió
Els inhibidors orgànics funcionen mitjançant l'adsorció, formant una pel·lícula invisible de gruix molecular sobre la superfície metàl·lica que suprimeix simultàniament les reaccions anòdiques i catòdiques (encara que amb una eficàcia variable). Els inhibidors orgànics comuns inclouen compostos que contenen nitrogen, sofre, oxigen i fòsfor. Els seus mecanismes d'adsorció depenen de l'estructura molecular i es poden classificar com:
·Adsorció electrostàtica
· Adsorció química
· adsorció d'enllaç π (electrons deslocalitzats)
Els inhibidors orgànics s'utilitzen àmpliament i evolucionen ràpidament, però també tenen inconvenients, com ara:
· Contaminació del producte (especialment en aplicacions relacionades amb els aliments), tot i que és beneficiosa en un pro
etapa de producció, poden esdevenir nocius en una altra.
·Inhibició de les reaccions desitjades (per exemple, alentir l'eliminació de la pel·lícula durant el decapatge àcid).
3. Inhibidors de la corrosió en fase de vapor
Es tracta de substàncies altament volàtils que contenen grups funcionals inhibidors de la corrosió, que s'utilitzen principalment per protegir les peces metàl·liques durant l'emmagatzematge i el transport (sovint en forma sòlida). Els seus vapors alliberen grups inhibidors actius en la humitat atmosfèrica, que després s'adsorbeixen a la superfície metàl·lica per frenar la corrosió.
A més, són inhibidors d'adsorció, és a dir, que la superfície metàl·lica protegida no requereix eliminació prèvia de l'òxid.
Data de publicació: 09 d'octubre de 2025